Dones que ens descobrim

El grup d'encontre.
Quan vaig assumir aquest repte va ser una decisió poc pensada. El creure que un espai d’aquestes característiques pot sanar moltes ferides, fer que ens sentin acompanyades i respectades en el transitar per aquest terreny altament sensible; alhora empoderar, validar, acompanyar en el procés.

 

 
 
 
 

Crear un espai de dones on poder compartir,  exposar el que ens passa, que sentim i en el lloc on es trobem en aquest precís instant i anar treballant cap on volem anar i especialment sentir-nos escoltades.

 

Vaig visualitzar les trobades tribals, on les dones al llarg del temps han tingut el seus espais, al costat del foc, unes prop les l’altres, en el maternatge, en els dols, en els guanys, les pèrdues, alegries, les pors.
 

 

Si em permeteu posaré un exemple no tant llunyà. Recordo amb molta emoció.... en aquest mateix instant que estic escrivint aquestes reflexions soc conscient del paral·lelisme amb el que faig jo i el que feia la meva àvia.

Després de la guerra civil, quan la major part dels homes (rojos) eren fora exiliats, les dones anàvem a treballar al camp, de matinada a les 2 o a les 3 feien colla i caminant plegades unes molt prop de les altres, es donàven escalfor i valor. El trajecte era un bon tros, la foscor es podia tallar, cap llum que les guies,  fins arribar al mas on les havien contractat.

Una d’elles la Maria Giralt “periquilla” en aquella època era molt jove i sempre em recorda amb llàgrimes als ulls, com la meva àvia materna Margarida es posava al davant del grup i anava dient coses “ si surt algun ximplet a espantar-nos ja es pot preparar que sortirà ben bastonejat” o transformant el patiment, la por la incertesa,  en una sàtira que les feia riure a totes.
Sempre estava de bon humor això ho recordo molt bé,  a pesar de tot.... sempre trobava aquell punt que permet donar la volta i riure’s d’una mateixa.  

Un exemple del que feia es quan passaven el pas del griells ( es un espai on hi ha una passera i la Muga on habitualment el riu passa amb poca aigua) s’aixecava les faldilles i amb una mà feia veure que es tirava aigua a la zona genital dient” ja que no pots menjar al menys que no et falti el beure”. ( fent referència al fet que els homes no hi eren)

 

Més endavant i parlant amb la meva àvia em va confessar que ella tenia tanta o més por que les altres, que “alguna havia d’anar al davant no ens podíem pas morir de gana ni nosaltres ni la mainada.”

 

Amb la força que ens acompanya de totes aquestes generacions de dones que sabíem trobar els seus espais per estar juntes, fer pinya  compartir. Ens vam llençar a l’aventura amb les dificultats que comporta el naixement de projectes, dels rocs al camí i dels moviments dels sistemes que els costa o fa por obrir-se a noves maneres de fer i veure.

 

Afortunadament m’he sentit professionalment recolzada i ens van oferir  l’espai i el temps en un context poc habitual. I molt especialment les dones que quan van venir i els vaig explicar el projecte em van encoratjar i segueixen seguim compartint temps espai i emocions.

 

A punt de complir el primer any de vida, hem crescut en experiència de vida, en treball en equip en fer créixer el grup que es va fent adult sabent que cadascuna de nosaltres és diferent a l’altre que les experiències o vivències d’una a l’altre no li serveixen, tot i que el veure que va ser possible les encoratja, juntes anem cercant estratègies, maneres d’acompanyar, de viure la vida de manera més sana i plena.

La meva tasca com a terapeuta i facilitadora d’aquest espai se que és necessària per no perdre’ns, tenir una sentit i direcció. Està integrada al grup com una més. Les meves intervencions  són bàsicament observacions, aturo, faig propostes,  escolto... i poca cosa més. I aquesta penso que és la meva tasca, presència, escolta i anar-me retirant a mesura que elles agafen la força i l’empenta necessàries.

 

La força de les dones ens acompanya! de les que hi van haver abans, de les que hi som ara i de les que es trobaran en aquest espai o en molts altres. Totes juntes amb les nostre vivències, experiències, anhels, triomfs... anem teixint una xarxa lluminosa per si mai ens perdem agafar el fil per retornar a casa, sapiguem trobar novament el lloc on poder-nos sentir escoltades, estimades, respectades...un lloc on estar i permetre’ns ser.

Dones que ens descobrim

Grup d'encontre- Projecte d'acompanyament

Anna M Arnau- Policia Local i Terapeuta Gestalt i Sistèmica.

 

 

Fotografíes de dones de la guerra civil  del blog de Pere Muñoz,
http://blogdepere.blogspot.com.es/2014/02/la-dona-pagesa-de-la-guerra-civil-als.html