La vida es bella

Estem passant per una situació molt difícil i encara nos abem l'abast i dimensií que arribarà a tenir, tota precaució es poca. Es tracta d'un enemic invisible que no es deixa veure, fins que ja és a dins. Llavors apareixen els simptomes, el dolor al pit, la tos seca, també febre tot i que no en tos els casos. Quan ens enfrontem a un enemic invisible la percepció de perill és molt baixa, no el veiem,, no sabem si hi és i a poc a poc anem relaxant les mesures de seguretat i de prevenció. Sabem que hi ha una població de risc persones de més de 65 anys i altres que tenen patologies, que poden complicar i fins i tot causar la mort en contacte amb aquest virus. Entenc que som animals de costums i que anar a fer el cafè, fer petar la xerrada, anar a comprar cada esdevé per moltes persones un moment important del seu dia a dia, sortit, socialitzar, caminar...; Ara ens toca respectar el confinament i no n'hi ha prou en trobar-se bé, ser capaç d'anar a comprar o en...

Per saber a que ens afrontem tenim que saber com es comporta. La por por una emoció provocada per una percepció de perill, que pot ser real o imaginària. Aquesta última fa referència a la por a afrontar i resoldre problemes de la mateixa vida. L'altre aspecte és el que la percepció de perill pot ser real i el cos es prepara per posar en marxa tots els mecanismes necessaris per afrontar o fugir. Entrem en estat d'alerta. Estat vital per la supervivència de la raça humana, quan  fugíem dels dinosaures, quan eren caçadors i ens enfrontàvem a mil perills, lluita i desactivació Fins a una altra. El nostre cervell reptilià domina encara i molt i s'activa automàticament passant a pilot automàtic, quan hi ha una distorsió entre la percepció i la realitat. Es converteix en patologia quan impedeix, quan incapacita desconnectar i passar a mode "vida" Quan davant una sensació física es fa una connexió super ràpida i automàtica i et prepara per "lliutar amb el ti...

El grup d'encontre. Quan vaig assumir aquest repte va ser una decisió poc pensada. El creure que un espai d’aquestes característiques pot sanar moltes ferides, fer que ens sentin acompanyades i respectades en el transitar per aquest terreny altament sensible; alhora empoderar, validar, acompanyar en el procés.           Crear un espai de dones on poder compartir,   exposar el que ens passa, que sentim i en el lloc on es trobem en aquest precís instant i anar treballant cap on volem anar i especialment sentir-nos escoltades.   Vaig visualitzar les trobades tribals, on les dones al llarg del temps han tingut el seus espais, al costat del foc, unes prop les l’altres, en el maternatge, en els dols, en els guanys, les pèrdues, alegries, les pors.     Si em permeteu posaré un exemple no tant llunyà. Recordo amb molta emoció.... en aquest mateix instant que estic escrivint aquestes reflexions soc conscient del p...

De petits tenim un pensament: fer-nos grans. De grans tenim molts pensaments, de quan érem petits. Poc a poc el temps construeix el que som i oblida el que hauríem pogut ser. No vaga la pena pensar si vam perdre una oportunitat, doncs el caminar ensenya a córrer igual que viure ensenya a lluitar. Tu no ho has pogut fer millor. Amb el teu saber fer ens has ensenyat que el dia a dia es fa pam a pam, i el millor de tot és que nosaltres l'hem pogut fet plegats. Voldria que el temps s'aturés i m'ensenyessis cada instant, no vull perdre cap moment... guardar-lo en el record serà el nostre tresor més gran. ( desconec autor/a)   Gràcies papa, per haver-me portat al món, vetllat que mai em manques res, per ensenyar-me la teva passió per la vida, família, natura, cavalls, creativitat, silenci, a escoltar i sentir amb el cor....   que un "mecagum" ajuda i molt, per la teva presència ferma i sensible alhora per ser present en els millors i pitjors ...

Ahir al capvespre mentre passejava, entre ràfegues de forta tramuntana i gaudint al veure com aquesta jugant amb el núvols ens regala imatges de cels dalinians... observo de reüll un moviment...una fulla portada pel vent? novament ara un centelleig...vaig pensar que era un miratge fruit del vent i els meus ulls que ja estaven cansats...de nou el mateix....       M’aturo un moment,   observo i alegria!   una libèl·lula!. La segueixo amb la mirada i la perdo de vista. M’assec a la vora del camp amb l’esperança de que torni a veure-la passar ... No una !dues! s’acosten i comencen a volar al meu voltant dues libèl·lules una de transparent i una de color vermellós volant i volant .   Agafo la càmera i penso si tingues la fortuna de poder-les retratar, si es quedés una d’elles prop meu per intentar copsar aquest màgics instants, dit i fet. A menys de tres pams s’atura i m’observa, jo em quedo contemplant el que veig, mentre alhora escolt...