Caminant...


Ahir al capvespre mentre passejava, entre ràfegues de forta tramuntana i gaudint al veure com aquesta jugant amb el núvols ens regala imatges de cels dalinians... observo de reüll un moviment...una fulla portada pel vent? novament ara un centelleig...vaig pensar que era un miratge fruit del vent i els meus ulls que ja estaven cansats...de nou el mateix....
 
 
 
M’aturo un moment,  observo i alegria!  una libèl·lula!. La segueixo amb la mirada i la perdo de vista. M’assec a la vora del camp amb l’esperança de que torni a veure-la passar ... No una !dues! s’acosten i comencen a volar al meu voltant dues libèl·lules una de transparent i una de color vermellós volant i volant .
 

Agafo la càmera i penso si tingues la fortuna de poder-les retratar, si es quedés una d’elles prop meu per intentar copsar aquest màgics instants, dit i fet. A menys de tres pams s’atura i m’observa, jo em quedo contemplant el que veig, mentre alhora escolto i visc el que sento. Em mira la miro, estiro la meva ma cap ella, es mou lleument i torna descansar damunt una petita branca... Les seves  precioses ales transparents, al ser banyades pels rajos del sol transmuten la seva transparència i es converteix en multiples arcs de sant Martí en moviment.

El vent mou les seves grans ales i fa que els colors variïn siguin més intensos mes suaus tot d’una bellesa indescriptible. Al cap d’una estona la libèl·lula vermellosa ocupa el lloc de l’altre, em mira fixament, es mes atrevida que l’altre, deixa que la contempli, gairebé la toqui.....Deixo a les meves companyes de passeig i segueixo caminant amb l’aroma d’aquest instants...Ja havia fet un bon tros quan prop d’un magraner al peu del camí, m’acosto per veure les magranes i elles tornen a ser al meu costat volant i revolant, passant tant a prop de la meva cara que em fan somriure al sentir-les com si amb les ales em toquessin, segueixo caminant... pensant com puc traslladar aquest instants en paraules. No crec que sigui suficientment hàbil, com puc copsar la seva bellesa amb la meva càmera gairebé impossible, tot i així tinc ganes de compartir-ho, espero que per algun instant us hagi pogut traslladar a l’instants viscuts.

1 comentario:

  1. I tant que ho has fet! De fet, tot llegint era impossible no imaginar-te amb el teu somriure de nena entramaliada mentre jugaves amb les libèl·lules. I quina passejada més agradable i màgica! Tot un regal que les libèl·lues t'acompenyessin... Amb aquestes visites és impossible no sentir que la vida és bella...
    Una abraçada!

    ResponderEliminar